Entrevista a Jaume Labró

Entrevista a Jaume Labró

2
290
0
dilluns, 12 març 2018
De Roda que viu a fora

«Em sorprèn la capacitat de fer concessions que té la societat japonesa perquè tot flueixi»

Jaume Labró està vivint actualment a Hayama-machi, Japó, on treballa de joier.

JAUME LABRÓ COLOMER (Vic, 3-6-1976)
Ciutat actual on resideixes: Hayama-machi.
Any que vas marxar de Roda de Ter: L’últim cop va ser el febrer del 2006.
Què has estudiat: Gemologia al GIA (Gemological Institute of America) i Marketing a la The Wharton School.
De què treballes: Faig joies i compro pedres als llocs d’origen, així aprofito per viatjar una mica.
Hobby / aficions: Escalada, surfing, lectura, música, menjar, festes trance, etc…
Pel·lícula / Llibre / Grup de música preferit: Into the wild / Siddhartha o qualsevol de Herman Hesse / Ellioth Smith i Jeff Buckley.

Quan i per què vas marxar de Roda de Ter?

L’últim cop va ser el 2006 i volia experimentar la vida a Àsia en general.

Què és el que t’ha sorprès més de la nova societat en la que vius?

Més que sorprendre’m ells, em sorprenc a mi mateix en el context d’un país o lloc desconegut (suposo que viatjar es això, a part d’unes coordenades geogràfiques). Podria dir la capacitat de fer concessions que té la societat Japonesa, perquè tot funcioni a temps i fluït.

Com és la gent del nou país?

Són reservats i gens intrusius, per la qual cosa és molt còmode viure-hi.

Què és el millor que t’ha passat al nou país?

He pogut conèixer una mica una cultura apassionant (ja que crec que la cultura Japonesa com moltes d’altres, és impossible de conèixer a fons) a través de gent molt diversa i d’edats molt diferents. També suposo que a vegades en alguns llocs rurals, gairebé viatjar a temps passats, ja que el Japó rural de veritat, ho és molt de rural.

Què és al que més costa d’adaptar-te del nou país?

Les lleis que tenen, les trobo molt estrictes. La gent té un sentit de l’humor molt infantil i molt poca ironia.

Si mai marxes, què t’emportaries?

Utensilis del dia dia que mica en mica es tornen imprescindibles, com els escalfadors per mantenir l’aigua a temperatura per fer banys a casa per exemple. També m’agradaria emportar-me un bon carregament de “tatami” per fer-me un terra on vagi després, ja que és molt gust caminar sobre “tatami”. Coses simples però amb les que t’acostumes.

Des de la finestra de casa

Què tenen en comú el teu país i el país d’acollida?

La bona gent, sentit de país i el bon gust pel menjar.

Què és el que més trobes a faltar del teu país?

Família, amics, idioma i alguna que altra llonganissa.

On et veus d’aquí 5 anys?

Vull pensar que estaré viu, ja que normalment ho donem per garantit i no és tan fàcil. Em veig passant més sovint per Catalunya i d’alguna manera sentir-me convençut que al lloc on estigui en aquell moment és on voldré estar.

Quin és el teu ideal de felicitat…

Sempre he sigut una mica (bastant) somiatruites, potser per algú és ser un “il·lús” però suposo que l’ideal de la felicitat en general, és una societat que visqui amb harmonia i amb respecte per el medi ambient. Ens falta un llarg camí, però sóc positiu i espero que les generacions més joves entenguin millor tot això que fem ara els “adults” i siguin a temps d’arreglar el que nosaltres espatllem. A nivell particular, la felicitat és un estat mental on estic amb pau amb mi mateix i els altres, són aquells
moments on el cercle es tanca i no em falta ni sobra res. Són moments efímers, però valen la pena.

Un lema

No sóc massa de lemes, però m’agrada bastant una frase d’Oscar Wilde amb la que em sento a vegades reflectit d’alguna manera i que diu més o menys així: “ Ho puc resistir tot, excepte la temptació”. (La original amb anglès és: “I can resist everything except temptation”.)

 

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *